FENT FRONT A L’LGTBI-FÒBIA

ATUREM L’EXTREMA DRETA

PER UNES POLÍTIQUES PÚBLIQUES LGTBI EFECTIVES

Durant aquestes setmanes el col·lectiu LGTBI ha omplert els carrers de tota Catalunya, una resposta ciutadana a l’altura de les circumstàncies i el context que estem vivint. Una explosió d’indignació repleta de diversitat afectiva sexual i de gènere. Estem aquí, i estem per quedar-nos. Un empoderament des de la tristesa, la ràbia, la incomprensió, el dolor. Hem estat juntes, hem fet minuts de silenci ensordidors i hem cridat PROU a l’LGTBI-fòbia que ens estigmatitzta i ens persegueix.

No és la primera vegada, ni serà l’última que sortim als carrers, el moviment LGTBI s’ha caracteritzat per conquerir els drets des dels carrers, des de la lluita, no ens han regalat res, ha costat molt el camí recorregut i continuarem denunciant qualsevol injustícia que ens travessi.

Una petita mirada al recorregut fet, Stonewall, comença la nostra història moderna amb una revolta contra la policia mafiosa que no ens deixa ser lliures. Aquí, a l’Estat espanyol, es lluita contra la llei de Perillositat i Rehabilitació social que ens vol criminalitzar de per vida. El FAGC organitza la primera manifestació per la llibertat sexual, el dret a propi cos i trencar la norma, l’any 1977 a les Rambles. Recordar també, el vil assassinat a la transsexual Sònia, a mans dels neonazis, o més recentment els assassinats de Javier Abil i Lyssa Da Silva al País Valencià, l’assassinat a dos homes en Vigo l’any 2009 per “miedo insuperable” a que el violaran, el grup homòfob “Pill-Pilla” que segrestava homosexuals, els humiliava gravant vídeos i els agredia o, fa unes setmanes l’assassinat al jove Samuel al crit previ de “maricón”. L’LGTBI-fòbia mata i s’expressa per tots els canals on es pot distribuir.

S’ha d’entendre la història del passat per poder entendre la història del nostre present. L’Observatori Contra l’Homofòbia, és el primer observatori de l’Estat espanyol que davant la falta d’estadístiques decideix implementar un disseny d’observació de les violències patides al col·lectiu LGTBI i a totes les persones que no segueixen els patrons hegemònics del gènere i la sexualitat. Ho fa primerament des d’una visió activista i poc a poc, es suma a aquesta visió una tecnificació i professionalització que perfecciona indicadors i estableix la recollida de les incidències en tot el territori català, cristal·litzant ens els informes de l’Estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya, fets des de 2014.

És aquest any, el 2014, que Catalunya es dota de la Llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i eradicar l’LGTBI-fòbia fruit de l’activisme polític del teixit associatiu LGTBI, una reivindicació històrica del moviment. Aquesta llei té un impacte en imaginari social, ara sí, tenim blindat per llei els drets, però aquests s’han d’implementar a través d’unes polítiques públiques efectives i on les administracions són les principals responsables del seu desenvolupament.

Darrere de les dades, hi ha històries, situacions que s’han de gestionar, acompanyar, i l’OCH, que està pensat per ser una eina al servei del col·lectiu LGTBI professionalitza dos serveis amb l’objectiu de reparar la dignitat de les víctimes per LGTBI-fòbia: assessorament jurídic i acompanyament psicosocial. Treballem des de la narrativa de les persones afectades, aquestes són les protagonistes del procés que disposen d’agència i paper actiu per a la recuperació del seu benestar emocional, tot considerant el millor itinerari que vulguin donar recorregut a la incidència (penal, administrativa, laboral, mediació, comunicat públic, acompanyament psicosocial, incidència política, entre d’altres…).

Diferents agents socials i institucionals alerten la pujada d’incidències per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. Actualment, l’OCH ha registrat 126 incidències, de les quals 23 han estat agressions físiques, el 40% de les incidències són ocorregudes a la ciutat de Barcelona. Les discriminacions no només queden paleses en les agressions físiques (potser les més palpables a nivell mediàtic), sinó que rebem tractes inadequats, assetjaments escolars i laborals, victimitzacions secundàries, discursos d’odi, denegació dret d’admissió, negacions de la diversitat familiar, entre moltes d’altres situacions heterogènies i en múltiples àmbits de la nostra vida quotidiana.

El problema el tenim en què es veuen com uns casos aïllats i no posem el focus en una estructura social, en una problemàtica social com l’LGTBI-fòbia que legitima les pràctiques discriminatòries. Volem polítiques públiques LGTBI que vagin a l’arrel de desconstruir aquests sistema social que ens ofega.

Nosaltres, som l’Observatori Contra l’Homofòbia i això és el que volem, polítiques públiques contra l’LGTBI-fòbia, estratègies a curt termini per atendre de manera efectiva a les víctimes i a mig i llarg termini que desplegui polítiques en els diferents sectors d’intervenció que recullen les normatives aconseguides. Una transformació social en els contextos on es donen les violències.

Volem que la sensació d’impunitat que sobrevola la societat, sobretot des d’aquests seguit d’agressions i discriminacions que han conformat una espiral de violència que hem d’aturar. La reparació de la dignitat l’escull la víctima, i estem veient que la via penal, degudes les circumstàncies està plena de traves, la majoria ocasionades per la no identificació i detenció de les persones agressores. És necessari que l’itinerari penal de les denuncies puguin prosperar sense barreres i per si s’escau, facilitar l’acusació particular i/o popular per tenir veu dins del procediment. Tanmateix, des de l’OCH activem totes les vies possibles d’acompanyament per aquesta reparació de la vulneració de drets humans.

L’extrema dreta, no és un fenomen d’ara, sempre han estat, només cal repassar alguns dels autors dels assassinats abans mencionats. Ara bé, els discursos d’odi de l’extrema dreta s’han globalitzat i han pres poder institucional, han banalitzat i relativitzat els drets, com si es poguessin subhastar i debatre… i davant del seu avenç, els hem donat espai polític i mediàtic. És hora de fer un cordó sanitari i aturar a l’extrema dreta. No passaran.

Per tancar, volem dirigir-nos a les víctimes, no esteu soles, vosaltres no sou el problema, de ser, estimar, expressar-se com vulgueu. No podem permetre el qüestionament de les narratives de les mateixes persones afectades. El problema el tenen les persones agressores i la nostra societat socialitzada en el masclisme, l’LGTBI-fòbia, el racisme i altres eixos d’opressió. Nosaltres no podem defallir, malgrat els minsos recursos que ens doten les administracions, serem un altaveu, serem l’acompanyament, serem el que faci falta! Per vosaltres, TOT! PROU LGTBI-FÒBIA!

 

Primeres adhesions:

• Observatori Contra l’Homofòbia de Catalunya
• Observatori Contra l’Homofòbia Camp de Tarragona
• Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC)
• CU28J de Girona
• Grup de Lesbianes de Girona (GLG)
• Girona Orgullosa
• Ajuntament de Ripollet
• Fundació Enllaç
• Associació Encara en Acció, Moviment Afectiu Sexual i de Gènere
• Associació 17 de Maig – Infogai
• Proud Ripollet
• Coordinadora de Polítiques LGTBI d’Esquerra Republicana de Catalunya

La matinada del 28 de juny de 1969, la policia de Nova York irrompé al bar d’Stonewall Inn amb la intenció de realitzar una batuda. Data en la qual recordar a totes aquelles que abans de nosaltres es van deixar la pell en la lluita per un món on capiguem totes. Centenars de persones, migrades, moltes d’elles llatinoamericanes, afroamericanes, trans, travestis, gais, marginades socials, treballadores sexuals, sense sostre, entre d’altres s’enfrontaren a la policia que acabà replegant-se, incapaç de contenir la resposta irada i espontània de la gent. Figures com Marsha P. Johnson o Sylvia Rivera, són claus per entendre que la reivindicació per l’alliberament LGTBI explota al carrer!

A Catalunya, patint les conseqüències de la dictadura feixista, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), organitza la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere l’any 1977 a les Rambles, més de 2000 persones es congreguen en contra de la repressió. Comença el moviment LGTBI a donar passes cap a la llibertat. És en aquest període on es comença a recórrer el camí de la despatologització i defugir de la criminalització a les persones del col·lectiu, el camí per aconseguir drets i llibertats. Es treballa contra la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social i s’estableixen les bases d’un moviment organitzat contra la repressió.

Són diversos els moments històrics a recordar, cal recordar l’assassinat de la transsexual Sònia, l’any 1991 al parc de la Ciutadella i com aquest fet va ser un clam per operativitzar eines contra l’LGTBI-fòbia. Les violències al col·lectiu LGTBI continuen sent present en diferents àmbits de la vida social, així ho recullen els successius informes de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), el 2020 es van registrar 189 incidències discriminatòries per l’LGTBI-fòbia, un augment del 18,1% respecte a l’any anterior. Tanmateix, la pandèmia actual ha agreujat diferents sectors de la nostra societat, posicionant a persones i o col·lectius en situacions de precarietat i vulnerabilitat i, actualment, n’estem veient les conseqüències. Enguany, en el que portem d’any són 91 les situacions registrades i que en tenim constància. Darrere d’aquestes dades hi ha històries, narratives i trajectòries que no en podem deixar enrere.

Les polítiques públiques han estat generades des de l’empenta dels moviments socials. El moviment LGTBI ha estat cabdal per la consecució de marcs jurídics i legals que pivoten la implementació d’aquestes polítiques en la diversitat afectiva sexual i de gènere en diferents àmbits de la vida social. La Llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i eradicar l’LGTBI-fòbia és un exemple d’aquesta estratègia on les accions són dirigides a la sensibilització ciutadana, a la formació de professionals i a l’establiment de mecanismes i protocols que tinguin com objectiu la transformació dels contextos on l’heteropatriarcat limita a una manera estanca de ser i estar en el món, obviant les diferents realitats del col·lectiu LGTBI i amb el risc de patir situacions de discriminació. Enguany, la implementació es parcial en diversos dels àmbits que recull la llei i no comptem amb un reglament sancionador sis anys després de la seva aprovació, que contempli un circuit de tracte i gestió de les incidències i les persones afectades.

Tanmateix, el darrer any s’aprovava la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, una eina necessària que eixampla la base de drets a diferents col·lectius estigmatitzats en la societat de la qual necessitem recursos i serveis específics per a cada col·lectiu contemplat en la llei.

Volem expressar-nos en tots els àmbits de la vida social (educatiu, sanitari, esportiu, oci, familiar…) sense haver de rebre violència. La visibilitat de les dissidències sexuals, de gènere i de la diversitat familiar, en la infància i adolescència i en les persones grans LGTBI han de ser un fet inqüestionable, no volem més armaris! Existim i volem que se’ns tingui en compte!

Aquest any, podem dir que ha estat l’any de la lluita trans*, estem en deute amb el col·lectiu i exigim l’aprovació de la llei trans, ni un pas enrere amb l’autodeterminació de gènere sense tuteles de terceres persones. En els darrers temps, els discursos d’odi s’han eixamplat, des de diferents arestes polítiques i socials que han generat legitimitat per exercir pràctiques discriminatòries. Els drets no es debaten, s’exerceixen!

Com hem comentat, les polítiques públiques han d’implementar-se en tots els àmbits de la vida social per les quals les persones transitem. És en aquí on pensem que des dels feminismes i la perspectiva de la diversitat afectiva sexual i de gènere han de confluir. En destaquem les següents:

Les persones LGTBI que exerceixen el treball sexual, van exercir la supervivència en la pandèmia, volem que es reconeguin els seus drets, així com per les joves que viuen situacions d’LGTBI-fòbia en l’àmbit familiar i/o nucli de convivència i necessiten iniciar processos d’emancipació. Es necessiten ajuts al lloguer per l’emergència habitacional que suposa la situació desigualitària provocada per l’LGTBI-fòbia.

Continuen les situacions de discriminació en l’àmbit laboral i comunitari per raons d’LGTBI-fòbia i serofòbia,  així com la  pèrdua de drets que es pot produir en l’escenari de postemergència sanitària associades l’estigma de la malaltia. Denunciar les empreses que estan aplicant qüestionaris de salut en els processos de selecció per tal de excloure les persones amb malalties immunodeficients, tractaments oncològics o VIH. No ens podem permetre estigmes!

Es necessita una agilització de permisos de treball, refuig o asil. La situació de vulnerabilitat de moltes persones migrades i/o refugiades clama una regulació extraordinària. Cap persona és il·legal!

La pedagogia ha ser una eina de transformació social, cal reforçar i ampliar les formacions amb una perspectiva de la diversitat afectiva sexual i de gènere adreçades al funcionariat públic, en específic a l’àmbit de la justícia, la salut, l’educació, els serveis socials, transport públic i els cossos i forces de seguretat.

Continuem demanant una educació transversal i integral en diversitat afectiva, sexual, de gènere i familiar en el currículum educatiu. La pedagogia és un element central per transformar els contextos on esdevé  l’assetjament escolar per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. La seva prevenció, detecció i intervenció és clau!

Degut a la precarietat que la pandèmia ha arrastrat, demanem a les administracions un compromís amb polítiques públiques i projectes d’atenció, informació, formació, sensibilització i conscienciació, que facin de les nostres ciutats i pobles espais segurs per a la diversitat sexual en totes les seves manifestacions. Els recursos han de tenir una equitat territorial palpable i no només focalitzar-se en els grans nuclis urbans.

Tanmateix, creiem prioritari reforçar els serveis de suport emocional i psicosocial per a les persones LGTBI. Estem sortint d’una situació de pandèmia en que han existit i existeixen conseqüències que afecten al benestar emocional i a la salut mental. Necessitem serveis que siguin elements reparadors de la dignitat i que acompanyin en els processos de recuperació en les violències patides.

Les entitats sempre hem estat a peu de carrer, atenent les demandes del nostre col·lectiu. Les administracions púbiques tenen l’obligació de coordinar-se i dotar de recursos al teixit associatiu que treballem des de diferents àmbits i arestes per a la ciutadania en general i pel col·lectiu LGTBI en particular.

Volem visibilitzar que l’orgull continua sent un moment de lluita, una data per a sortir al carrer no sols a celebrar sinó a denunciar que les discriminacions cap al nostre col·lectiu continuen estant massa presents en la nostra quotidianitat. Volem cridar, que per molt que es “tenyeixi d’arc de Sant Martí” durant aquesta setmana l’orgull és cada dia, l’orgull és sempre!

Finalment, volem posar l’accent que la lluita de l’alliberament sexual i de gènere ha estat i ha de caminar juntament amb les reivindicacions del moviment feminista, perquè som una mateixa lluita per la dignitat humana. S’ha de fer front a tots aquells discursos que menyspreen identitats i drets! Les reivindicacions han de ser transfeministes, antifeixistes i antiracistes. Denunciant les violències masclistes i del cisheteropatriarcat, combatent el feixisme, el racisme i qualsevol tipus d’opressió, lluitant contra l’especulació i la gentrificació en els barris i en contra de la llei d’estrangeria. Un orgull que qüestioni la utilització dels drets, les diversitats i opressions del col·lectiu com una rentada de cara de les polítiques neoliberals.

En definitiva un Orgull per a totes!

L’Observatori contra l’Homofòbia demana eines específiques, com les de la violència masclista, per fer-hi front: “No és el mateix combatre l’odi que la discriminació”

Vía Virgínia Arqué (ccma.cat)

La llei catalana contra l’homofòbia, aprovada el 2014, va ser pionera al món a establir sancions per discriminació o violència, però no està aconseguint aturar les agressions, insults o discriminacions contra les persones LGTBI.

Sigui perquè hi ha més situacions d’LGTBI-fòbia o perquè se’n denuncien més, el nombre “d’incidències” registrades per l’Observatori contra l’Homofòbia no ha parat de créixer en els últims cinc anys i ha passat de les 84 registrades l’any 2016 a les 189 del 2020 (un 18,1% més que el 2019, en què n’hi va haver 160).

Unes incidències que només en la meitat dels casos, segons l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH), es tradueixen en denúncies, ja sigui “per falta de recursos, desconfiança en les institucions, fatiga emocional davant el llarg procés que els espera o perquè han optat per altres estratègies” fora del circuït penal, administratiu o laboral oficial.

Tot i així, l’any 2020 les denúncies (sobretot d’agressions físiques, amenaces i discriminacions) van augmentar un 22,7% respecte al 2019, segons l’OCH.

Eines específiques contra l’LGTBI-fòbia

L’Observatori contra l’Homofòbia, que ha presentat aquest dilluns la seva memòria anual, també ha notat aquesta tendència a l’alça. Coincideixen que part d’aquest creixement es deu al fet que les víctimes estan més conscienciades, però reclama un protocol específic, com el que existeix per a les violències masclistes, i més eines per fer front a aquest tipus de situacions, com explica el president de l’entitat, Eugeni Rodríguez.

“Les 189 incidències del 2020 ens indiquen que no són una qüestió aïllada. Patim aquests atemptats contra la nostra dignitat. La violència cap a les dones i el col·lectiu LGTBI és estructural, cal canviar el context per no naturalitzar-lo i tenir una entitat còmplice, propera, que et doni la condició de víctima.”

Sobre el baix nombre de condemnes i sancions imposades des del 2014, Rodríguez demana més vies per denunciar i també més acompanyament jurídic i psicològic a les víctimes.

“Hi ha una impunitat molt bèstia. Agredir una persona LGTBI no té un cost per l’agressor que, en el seu imaginari, veu que no ha de respondre del que ha fet, demanar perdó i segons la gravetat anar a un procés penal. Correm el risc que moltes agressions i interpel·lacions es quedin en l’oblit.”

Per l’Observatori contra l’Homofòbia, la falta de sentències condemnatòries també demostra que falten recursos materials i humans per fer front a aquest tipus de delictes, com explica Eugeni Rodríguez.

“Calen eines específiques, perquè no és el mateix combatre l’odi que la discriminació, que les eines legals siguin eficients, que siguin conegudes per tota la ciutadania, que la persona pugui denunciar i que tingui estatus de víctima que li doni possibilitats de tirar cap endavant.”

 

Barcelona sempre ha apostat per un model de ciutat integrador i inclusiu on les persones del col·lectiu LGTBI poden viure en un ambient de respecte, diversitat i tolerància. Gràcies als canvis en les institucions polítiques, però sobretot els grans esforços i lluites del teixit associatiu LGTBI del municipi, han fet de la ciutat un espai de concòrdia i de convivència social on cadascú viu la seva sexualitat de manera lliure i amb respecte. Desgraciadament el passat dissabte 29 de maig, la ciutat va viure una espiral de violentes i terribles d’agressions homòfobes, on 6 persones van ser increpades, insultades i inclús agredides físicament, per la seva orientació sexual, en diferents moments i llocs. Van donar una puntada de peu a un home a Gràcia, van colpejar al nas a un noi jove als Jardins de l’Auditori de Música de Barcelona i a la nit es va perpetrar una agressió múltiple amb un caràcter especialment violent a la platja de Somorrostro, amb unes conseqüències físiques i psicosocials per les persones que van ser agredides.

Unes agressions que no se centren únicament en les violències físiques, que també, sinó que es desenvolupa en un llarg i lamentable, etcètera on trobem les agressions verbals, els tractes inadequats, els assetjaments socials, la denegació al dret d’admissió, la invisibilitat institucional o els discursos d’odi entre d’altres. Uns comportaments intolerables i totalment condemnables que ens recorden més a altres èpoques i no pas una societat oberta i inclusiva del segle XXI que acaben suposant un atac a la nostra dignitat al desenvolupar un context de vulnerabilitat i precarietat pel col·lectiu LGTBI en el seu dia a dia.

[Llegeix més…] about Concentració 5 de Juny – “Cartografia Contra l’LGTBI-fòbia”

Avui, 17 de maig, un any més hem de reivindicar que l’LGTBI-fòbia és present en les nostres vides, en la nostra visa social i és per això que ens fem ressò. Cal recordar que un dia com avui, el 1990, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Tot i així, els principals manuals diagnòstics de malalties mentals, continuen patologitzant les identitats i experiències trans.

Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia, portem alertant des de fa 13 anys, que les persones LGTBI experimenten més risc de patir qualsevol tipus de discriminació, major aïllament, exclusió, violència, privació de drets deguts als estigmes associats, criminalització i patologització de les nostres identitats i experiències dissidents, de la nostra realitat i que ens relega en situacions de una major vulnerabilitat.

Si ben és cert, que durant aquests 30 anys s’han fet progressos importants en la incorporació de la diversitat afectiva sexual i de gènere a nivell legal i social. Tanmateix el camí cap a la plena igualtat es visualitza encara llarg i costós. No en podem abaixar la guàrdia i hem d’estar amatents per fer valdre els drets LGTBI i lluitar contra qualsevol forma de masclisme, de discriminació i violència que suposa l’LGTBI-fòbia en totes les seves formes i en els escenaris on es pot produir.

És per això que reivindiquem que la nostra societat esdevingui un espai comunitari on la igualtat, la convivència i la diversitat siguin els seus fonaments. Una societat que inclou la diversitat en el seu sentit més ampli, on són benvingudes, les persones de qualsevol edat, gènere, origen, amb diversitat funcional, sexoafectiva i/o d’altres interseccions que ens travessen, trencant així la visió heteronormativa i la concepció binarista de gènere.

No cal oblidar que aquest continuem vivint en un context pandèmic. La pandèmia de la covid-19 ha afectat de forma generalitzada a tota la població, ens hem trobat de manera inesperada amb una situació d’incertesa total sacsejant-nos emocionalment, sentint por, tristesa, ràbia, frustració,… aflorant sensacions de solitud, d’aïllament, amb dificultats per comunicar-nos ja sigui per la paràlisi del moment o per la bretxa digital.

Però què és l’LGTBI-fòbia? És la presència de situacions discriminatòries, és l’odi, els prejudicis, la difusió d’estereotips negatius, el rebuig cap a unes formes de ser i estar en el món. Una opressió sustentada socialment, que comporta conseqüències psicosocials a les persones afectades, un deteriorament de les relacions interpersonals i compromet la convivència de tota la ciutadania.

Tot i que en els darrers anys hem avançat juntes en matèria de garantia de drets, en gran part per l’impuls de la Llei 11/2014 i del treball del teixit associatiu de Catalunya i d’arreu de l’Estat espanyol, l’LGTBI-fòbia continua molt present en els nostres carrers i en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, i ara agreujada pel context sanitari. A continuació exposem les principals situacions que cal seguir abordant amb caràcter urgent entre diferents agents institucionals i socials:

HABITATGE DIGNE I LLIURE DE VIOLÈNCIES 

El confinament domiciliari (total o parcial), ha fet que persones hagin hagut de conviure amb els seus maltractadors. En l’àmbit LGTBI hem vist com jovent ha hagut de suportar l’actitud LGTBI-fòbica dels seus familiars o nuclis de convivència. Un doble confinament, el de l’emergència sanitària i el no poder expressar la seva orientació sexual i/o identitat de gènere. Un fingiment  davant dels seus familiars, o companyes de convivència, una mentida per sobreviure. Situacions que agreugen l’estat anímic i emocional d’aquestes persones que no troben el reconeixement i el suport necessaris per part de les persones significatives del seu entorn, aliances que els permetin expressar obertament la seva diversitat afectiva, sexual i de gènere.

És necessari treballar amb entitats que lluiten pels drets a un habitatge digne  i elaborar un protocol d’actuació en casos de vulneració i/o discriminació en l’accés a un habitatge per l’orientació sexual, la identitat i/o l’expressió de gènere de les persones que volen llogar un pis o una casa i potenciar recursos per la resolució de conflictes en el veïnatge i/o el nucli de convivència.

Tanmateix, creiem necessari valorar un parc d’habitatge públic per a ajudar a l’emancipació de joves LGTBI, si més no, aquells que es trobin en una situació de vulnerabilitat donada la seva orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere.

LA SITUACIÓ DE VULNERABILITAT DE LES PERSONES GRANS LGTBI

La pandèmia ha estat especialment virulenta en la població més gran de la nostra societat. En el cas de les persones LGTBI, el confinament pot agreujar la seva situació, en veure’s sovint abocades a tornar a l’armari o a gestionar actituds LGTBI-fòbiques. Això esdevé un greu risc de “doble confinament” a les residències o centres sociosanitaris.

La soledat és un dels elements destacables i que impacta en el benestar  psicosocial de les persones grans, també les que s’identifiquen com a LGTBI. No podem obviar aquesta situació i calen mesures eficients i efectives per a aquest col·lectiu doblement estigmatitzat i que el situa en una situació de vulnerabilitat notable.

AUTODETERMINACIÓ DE GÈNERE, DEUTE HISTÒRIC AMB EL COL·LECTIU TRANS

És urgent l’aprovació de la coneguda Llei estatal trans registrada el 17 de març al Congrés dels Diputats i Diputades, una llei que elimina la patologització i la criminalització de les persones trans. Prou de tuteles de terceres persones i/o institucions que supediten el benestar de les persones trans a requesits mèdics i legals. Tota persona té dret a ser i estar com vol en el món. A més, la Llei desenvolupa accions en múltiples àmbits de la vida social per a intervenir contra la transfòbia estructural que retalla drets i legitima pràctiques discriminatòries

Demanem recursos assistencials per a totes aquelles persones que hagin de conviure amb el mal tracte durant aquesta etapa de restriccions de moviment i demanem, a les administracions en general i a les autoritats sanitàries i policials en concret, que  posin especial atenció en la defensa de totes les accions que encaminin a una veritable diversitat afectiva sexual i de gènere, cal seguir fent pedagogia per a que s’entengui  que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris i que el fet de no seguir el model heteronormatiu i cisgènere imposat pot abocar a patir serioses conseqüències.

Així mateix, la crisi actual ha agreujat una de les problemàtiques recurrents del col·lectiu trans, la seva situació d’atur, resulta doncs del tot imprescindible implementar polítiques sociolaborals dirigides a les persones trans. En aquest sentit, la intervenció s’ha de focalitzar en les empreses,  organitzacions i/o administracions dotant-les de recursos per a la inserció sociolaboral.

VISIBILITZEM LA LESBOFÒBIA

L’odi i rebuig a dones lesbianes, al·ludint a la por o a la negativa de persones, organitzacions, agències i/o governs a afrontar la realitat i les especificitats que té aquest comportament no heterosexual. Aquest sentiment fomenta la discriminació a moltes dones (crims d’odi, abandonament familiar, acomiadaments laborals, entre d’altres) i obstaculitza la posada en pràctica d’estratègies d’educació, prevenció i sensibilització al voltant de la diversitat sexual.

En aquest sentit, les dades que es publiquen per part de diferents agents socials i institucionals anualment evidencien amb claredat la invisibilització de les dones lesbianes, inclús dins del col·lectiu LGTBI. La mitjana de totes les incidències rebudes per lesbofòbia en els informes realitzats per l’OCH no arriba al 12%. Aquest motiu ens ha de plantejar mecanismes i eines de visibilització de la lesbofòbia, amb l’objectiu de pal·liar el biaix existent i seguir treballant per garantir els drets de la totalitat del col·lectiu.

FORMACIÓ I PEDAGOGIA EN EL SERVEIS PÚBLICS

La pedagogia ha de ser una eina de transformació social, cal reforçar i ampliar les formacions amb una perspectiva de la diversitat afectiva sexual i gènere adreçades al funcionariat públic, en específic en l’àmbit de la justícia, la salut, l’educació, els serveis socials, transport públic i els cossos i forces de seguretat. S’ha d’exigir a les administracions competents d’implementar els diferents marcs legislatius en relació a la garantia de drets, en concret, la Llei 11/2014 contra l’LGTBI-fòbia uns plans específics de formacions més àgils i de qualitat. Aquests àmbits i serveis són cabdals per a tota la ciutadania en els eu cicle vital, la falta d’una perspectiva de diversitat afectiva sexual i de gènere, invisibilitza, no ens pensa i ens pot provocar situacions d’indefensió. Les conseqüències de no introduir aquesta perspectiva en aquests estaments blinda una manera monofocal d’entendre la realitat, perpetuant estructures de poder que a les sexualitats dissidents ens emporta oprimint des de fa dècades.

LA PRECARIETAT DE LES PERSONES MIGRADES LGTBI  

La precarietat laboral i l’economia submergida són dos dels factors que causen més indefensió en les persones migrades i/o racialitzades. També la soledat, ja que moltes d’elles no compten amb una xarxa familiar o de recolzament que els  pugui ajudar durant el confinament. Sovint les persones LGTBI originàries d’altres indrets d’arreu, han hagut de fugir per discriminació, han d’afrontar grans reptes al país d’acollida, estan pendents de regularitzar la seva situació o de la seva sol·licitud d’asil i no han pogut accedir encara a cap feina.

Les institucions han de facilitar recursos per a aquest col·lectiu que possibilitin la cobertura de les seves necessitats bàsiques, que agilitzin els tràmits administratius per a la concessió de permisos de residència i treball o asil. En definitiva que promoguin l’accés a una vida digna.

La situació de milions de persones refugiades, incloses les persones LGTBI sol·licitants d’asil, es troben en camps de refugiats amb condicions sanitàries i higièniques propenses a la propagació de la covid-19. Les persones LGTBI que conviuen en aquests centres, es troben, a més sense espais segurs i exposats a l’LGTBI-fòbia per la qual van fugir en els seus països d’origen.

INTERNET I LES XARXES SOCIALS: CANAL OBERT PER L’ODI

L’LGTBI-fòbia es propaga pels canals que ha tingut al seu abast, emmotllant-se als espais i àmbits en els que podia tenir presència. En l’últim any, hem estat confinades en els nostres domicilis o limitats en els nostres desplaçaments, i la comunicació a través de les noves tecnologies i les diferents plataformes digitals han centrat la nostra quotidianitat de manera molt accentuada (si hem tingut accés  a les mateixes).

Hem pogut observar com els discursos d’odi es propaguen  pels mitjans que té i disposa. Com la vida pública s’ha reduït molt considerablement, ens estem trobant missatges discriminatoris i de rebuig que es difonen per les xarxes socials i altres accessos d’internet. El discurs d’odi massa sovint promou, instiga o accentua la humiliació o menyspreu a persones LGTBI o al col·lectiu en general. En altres ocasions aquestes agressions verbals/escrites adopten formes com l’assetjament, el descrèdit o la desqualificació, la difusió d’estereotips negatius o l’estigmatització.

Hem de trobar les estratègies adequades per donar resposta als atacs difosos per les xarxes socials i a les violències digitals. Aquesta coordinació de forces hauria de basar-se en la construcció d’un discurs solidari i fratern amb perspectiva de gènere i de  diversitat afectiva sexual. Contra l’odi, pedagogia. Tanmateix tampoc hem d’obviar que es pot denunciar, quan sigui possible, tota mostra d’intolerància o vulneració de drets.

 CONTINUÏTAT EN ELS TRACTAMENTS MÈDICS NECESSARIS

Les entitats posen de manifest que els alts nivells d’estigmatització i discriminació dels serveis de salut han apartat a les persones trans i intersex dels sistemes sanitaris durant anys, la qual cosa pot generar retards a l’hora de buscar atenció mèdica quan es precisi. De la mateixa manera, alerten sobre les interrupcions en l’accés a determinats tractaments imprescindibles per a les persones LGTBI, com la medicació relacionada amb el VIH o la teràpia hormonal, que s’estan produint en l’actualitat en molts països a conseqüència del col·lapse dels sistemes sanitaris per la crisi del coronavirus.

LES TREBALLADORES SEXUALS NO PODEN DEIXAR-SE ENRERE

El col·lectiu que exerceix el treball sexual sempre és un dels primers oblidats. És imprescindible recordar, que sempre han estat en les reivindicacions de lluita del col·lectiu LGTBI i que reben una violència institucional i social que les posiciona en una situació de vulnerabilitat intolerable. És necessari escoltar a les treballadores sexuals, tenir coneixement de la situació precària que el confinament ha agreujat, invertir recursos a les treballadores que exerceixen en via pública, o en espais tancats, elaborar programes de formació i d’inserció sociolaboral, i per suposat, detectar a les víctimes del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual.

RESPOSTA SOCIAL CONTRA L’EXTREMA DRETA

L’avenç de l’extrema dreta és una realitat que s’està produint al món. Estats Units, Brasil, Hongria, Itàlia, Turquia, Polònia o el mateix Estat espanyol, per posar alguns exemples, tenen representats polítics que afavoreixen polítiques antifeministes i LGTBIfòbiques.

L’informe anual 2019 sobre la situació de les persones LGTBI a Europa revela que, pràcticament la meitat dels països europeus (49%) s’ha estancat en matèria de drets LGTBI sense que es produeixi en ells cap mena d’avanç des de l’any anterior. No obstant això, tal com defensa la copresidenta de la Junta Executiva de ILGA Europa, Darienne Flemington, «és precisament ara quan els governs han de mantenir-se ferms en l’estat de dret i els drets humans». I és que, tal com explica la seva directora executiva, Evelyne Paradis, «aquesta emergència de salut pública conviu amb una crisi de desigualtat estructural que provoca que les persones vulnerables sofreixin majors riscos. Davant la situació actual, les persones LGTBI i altres poblacions vulnerables només tindran les lleis com a escut, per la qual cosa ara és més important que mai que els governs garanteixin els seus drets a través de les legislacions».

El moviment LGTBI ha de ser un actiu contra els discursos i les pràctiques que promouen  odi i ha d’establir aliança amb altres col·lectius socials per fer front al feixisme. Davant la crispació, tensió i polarització que proposa les polítiques feixistes, hem d’enarborar mecanismes d’aliances entre diferents moviments oprimits i millor coordinació per constituir narratives en que les cures i els drets humans estiguin al centre.

PER UNES POLÍTIQUES PÚBLIQUES LGTBI EFECTIVES A TOT EL TERRITORI

Les polítiques LGTBI, conjuntament amb les feministes, han de ser un eix central de les polítiques de qualsevol administració. Actualment, volem agrair els esforços dels Ajuntaments que estan creant en la seva infraestructura governamental regidories i/o àrees específiques per cobrir les demandes del col·lectiu LGTBI. El municipalisme és una mirada necessària que apropa les polítiques a la ciutadania. És per això que necessitem una equitat territorial en relació als recursos, molts d’ells centrats en la ciutat de Barcelona i rodalies. Hem de teixir xarxa en el territori, comptant amb les entitats que fan un paper important d’acompanyament i d’activisme.

Tanmateix, la Llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI continua sense ésser implementada en la seva totalitat. En el dia internacional contra l’LGTBI-fòbia tornem a exigir al Govern de la Generalitat l’aprovació del decret del procediment regulador del règim sancionador previst a la llei, i de la creació de l’organisme coordinador de polítiques LGTBI per a una major efectivitat en la implementació i seguiment de totes les mesures pedagògiques en els diferents àmbits que recull la Llei per a una veritable transformació social, traslladant la feina tècnica realitzada i per realitzar a unes polítiques públiques LGTBI efectives, tot seguint les recomanacions que el Síndic de Greuges ha elaborat en diverses ocasions.

No volem finalitzar sense tornar a recordar que l’LGTBI-fòbia i el masclisme continua estant entre nosaltres, en els nostres carrers, fa uns dies reclamàvem justícia per l’assassinat a activistes a Letònia i Brasil. Estem per això, per donar resposta cada dia a situacions que volen trepitjar-nos la dignitat, però ara i sempre tornem a dir amb veu ben alta que CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!

Per veure el cartell clica al següent enllaç:

17M_FINAL

 

 

 

L’assetjament escolar, desafortunadament, és un fenomen que afecta milions de joves, infants i adolescents en el seu període escolar. Una de les formulacions de consens és la formulada per Dan Olweus, que defineix l’assetjament escolar com comportaments intencions de repetitivament negatiu (desagradable o feridor) per part d0una o vàries persones, dirigit a una altra persona que pot defensar-se.

La importància de la protecció dels infants i joves en el seu entorn escolar, va portar a la UNESCO, institució que promou la col·laboració internacional en educació, ciència, cultura i comunicació, a declarar en 2013, el dia 2 de Maig com el Dia Internacional Contra l’Assetjament Escolar, per tal de lluitar contra una tipologia de violència entre iguals que pretén posar de manifest situacions d’abusos i supremacia de poders mitjançant intimidacions tant directes com indirectes. Parlem, per tant, d’agressions físiques, verbals o directament l’exclusió social de la víctima i/o persona afectada en l’entorn escolar. Els casos d’assetjament més greus ens porten a parlar d’assetjaments que sobrepassen els tradicionals abusos acotats a l’àmbit escolar, amb una intimidació pràcticament constant de la persona assetjada en el seu dia a dia. Per altra banda, la pandèmia, i més específicament el confinament domiciliari, que es va viure de forma global, va fer créixer el ciberassetjament de manera exponencial.

L’atac cap als col·lectius minoritaris o diferenciadors socials, com pot ser les criatures que s’allunyen dels patrons hegemònics del gènere i la sexualitat, és un fenomen que, desafortunadament, és repeteix de manera contínua en els nostres espais escolars.

Segons les dades Ministeri de l’Interior del 2017, l’assetjament escolar associat a l’orientació sexual o a la identitat sexual representa la tercera tipologia d’assetjament més freqüent entre l’alumnat espanyol, sent les persones trans, d’entre 16 i 24 anys, el que més pateixen la discriminació entre els seus iguals, amb un augment, segons la FELGTB, del 60% el darrer any 2019.

L’assetjament escolar per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere és una  problemàtica social que ha portat, als darrers anys, a plantejar unes línies conjuntes d’acció entre diferents agents socials i institucionals. Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia reivindiquem la creació i aprovació d’unes normatives i lleis estatals que donin protecció real i eficient de les agressions i assetjament en l’àmbit educatiu. No podem mirar al costat quan encara segueixen havent-hi aquests comportaments humiliants cap a cert alumnat, convertint-los en una xifra més de les estadístiques oficials. L’alumnat LGTBI segueixen sota una falta de protecció social que els exposa a la discriminació, l’exclusió i la violència per part dels agressors.

Instem a les autoritats polítiques a què desenvolupin, tenint en consideració de les demandes i indicacions de les diverses associacions, col·lectius socials i els mateixos agents que conformen les comunitats educatives, programes transversals que introdueixen la perspectiva de la diversitat afectiva sexual i de gènere en tots els nivells educatius, coordinant tots els agents. És necessària la pedagogia per a la transformació de contextos educatius que persegueixin la convivència escolar en tot tipus de diversitats, veient aquestes com a una font riquesa de la humanitat i des d’una perspectiva de drets humans i no discriminació. Tanmateix, davant les situacions discriminatòries, s’ha d’establir un circuit de les possibles sancions i accions pedagògiques i restauratives que posin fi a aquests abusos de poders que limiten i afecten en les habilitats psicosocials de les persones en l’evolució del procés d’aprenentatge de l’alumnat com l’afectació en el context social on és present l’assetjament dificultant la convivència escolar.